Escriure

Fa temps que no escric, i que no llegeixo… se’m fa estrany si ho penso, doncs per a mi fer-ho era com respirar, com menjar un bocinet de qualsevol cosa per tapar aquell rau rau que cridava ben endins… però t’hi acostumes. T’acostumes a treure el cap de l’aigua quan ja no pots respirar, i et tornes a capbussar més endins. Un dia no tens temps, ni tan sols per mirar-te el diari; quan te n’adones ja ha passat una setmana, i el llom dels llibres, les seves fulles blanquinoses, segueixen tan verges com el dia que els vas comprar… i l’ordinador et mira, pacient… avui? Qui sap… Espera com un nen l’hora del pati amb una pilota als peus. Ja no sé si juguen a pilota, ho fan encara? I quan un dia mires enrere i et preguntes quant temps fa que no has escrit res, te n’adones esglaiat que massa. Suposo que hi ha etapes en aquesta vida, i no tenim més remei que passar per elles, aprendre, comprendre, i seguir endavant…Ja us ho he dit, fa temps, molt, que tampoc llegeixo… i tants i tants llibres començats que esperen entre bits a ser acabats, com una escultura deforme espera les mans d’aquell que la farà nàixer desprès de tot. Avui he tornat als bons hàbits, tan sols uns segons… per mirar-me el primer post de La castosfera Literària, ja us n’he parlat alguna vegada. Petits plaers… i me n’he adonat de quant t’enyoro. Suposo que és aquesta la raó per la que dormen els llibres, els bits, i les meves mans comencen a ser maldestres quan teclegen en un ordinador portàtil. Suposo que em recorden a tu, i no puc recordar amb un somriure.