Crisi

Us poso a continuació el relat que vaig enviar al concurs literari de contes per internet de Llibres Ebrencs. No va guanyar, però jo crec que s’ho mereixia (El guanyador de la meva categoria és aquest). Podeu llegir la resta de contes enviats a les diferents categories, així com els guanyadors, aquí.

Crisi- Jordi Andreu Corbaton

Va enfonsar el ganivet carn endins, i la sang li regalimava per la mà de forma grotesca, passejant per la tèbia pell blanca com un pallasso perdut en la pal•lidesa d’un escenari de circ. “Holaaaa!”, cridava amb el seu ridícul vestit de coloraines, el seu nas vermell, i deambulava fent saltirons portant aquelles sabates estúpides i enormes. Notava el tacte calent i viscós del pallasso maldestre cremant-li l’ànima, i la pell, una pell vella, cansada, tacada. En el mateix instant que recargolava l’arma perquè la ferida fos letal, recordà la por, el terror desbocat, l’odi sense mesura… però també l’orgull de victòria, que havien viscut en ell feia tants anys. Van ser anys de foscor, de misèria, de nens polsosos que bregaven per dur-se quelcom a la boca, però també de resurrecció…

La brigada de criminals amb placa que cridaven des del replà esbotzaren la porta brandint identificacions, plaques i papers de jutjats venuts als interessos de gossos que no sabien fer res més que suplicar justícia, bordar com sempre ho havien fet des del 1936. El grup de policies entrà com rates fugint d’una claveguera, escampant el seu ferum pestilent pels pocs mobles que ocupaven el menjador. Sentia l’olor d’orina que desprenien a cada passa aquell exèrcit de maricons i covards. L’espectacle de sang colpí les rates, i percebé un titubeig en el fill de puta que dirigia aquella orgia de despropòsits.

L’home, vell i decrèpit, jeia a terra, malferit, i les rates s’escamparen en totes direccions, amb els seus passamuntanyes, amb les seves corredisses, amb la fiblada roja dels seus punters làser, amb les botes retronant com repics de campana, com repics de tambors, de canonades… que trencaven el silenci funest que havia governat aquell pis fosc i pudent en què havia acabat malvivint, consumint la seva vida… desprès del que ell havia estat! Un dels maricons se li apropà i estirà la mà, preocupat pel vell que es dessagnava a terra vestit amb el seu uniforme militar de les milícies nacionals. El vell extragué l’arma del seu propi coll i amenaçà el nouvingut amb mans dèbils, erràtiques… mentre al carrer uns turistes anglesos borratxos discutien, observats per prostitutes barates que fugien davant aquell infame desplegament policial.

Les rates l’apuntaren de nou amb aquells fusells negres, negres com la nit en què matà els malparits dels rojos que creuaven l’Ebre com mariners estúpids atrets per cants de sirenes. Negre sobre blanc, i canonades de tinta… roig sobre negre, i el pallasso que seguia amb el seu espectacle dantesc… i les imatges, recloses en aquells papers amarronits pel temps i els anys, retornaven com glopades de nostàlgia amb cada borboll de sang: el fum, el foc cremant a les trinxeres, els avions passant com àguiles despietades, els cossos flotant al riu, tenyint de malva les corrents, els morts disparats per l’esquena… Roig sobre negre, negre sobre blanc… un calidoscopi d’imatges que li omplien la retina… Banderes onejant, salutacions, caps cots, mans enlaires, himnes, i parts… un no pot oblidar mai un cos humà esquarterat, mai…

L’home intentà aixecar de nou el braç, i entre la sang que ho cobria tot, deixà escapar un darrer esbufec, unes paraules confoses… “Dios, patria…”. Però mai acabà la frase.

Felicidades…

Hoy hace 3 años que empecé con la aventura de este blog, que pretendía ser, simplemente, una especie de diario personal, de resumen de las diferentes actividades que voy haciendo, y tal vez, la puerta a muchos de mis gustos e intereses. No pretendía, ni pretende (aún hoy), ser más que eso.

Debo decir que, escribir un blog, tiene su parte buena, inmensamente buena: te permite tener relación directa con muchos de tus lectores (en este caso de libros), o muchos de mis alumnos (que se atreven a enviarme comentarios por aquí, o por el facebook, ¡pero que son incapaces de preguntarme en clase! Cosas de la tecnología)… te obliga a ser constante, y respetuoso con lo que cuelgas y publicas.

Pero también tiene su parte mala, grotescamente mala. Te obliga a dedicar tiempo y esfuerzos a una tarea dentro de la vorágine de tareas por las que cobras, con las que vives, y por las que debes dar la cara… Debo decir que en estos tres años, a veces se me ha hecho difícil escribir, no únicamente el blog, sino cualquier cosa… la tesis me ha exprimido tanto, que muchas veces lo único que no me apetece es sentarme delante del ordenador e intentar acabar aquel libro que empecé ya hace tanto, o aquella historia que espera con calma que la acabe de una vez por todas. Ahora, ya dentro del mes de “pseudo” vacaciones que me he autoimpuesto para  no morir de patinazo cerebral, espero tener un poquito de tiempo (y también de ganas) para escribir una historia que me han pedido para un libro de novela negra, y volver con ánimo renovado a mi trabajo diario. Este curso que se plantea por delante viene intenso, duro, y espero coger fuerzas suficientes para enfrentarme a él con todas las ganas e ilusión que me gusta poner en cualquier cosa que hago.

Es momento de hacer balance final de estos tres años (a nivel de blog): más de 400 entradas, y niveles máximos de visitas en los últimos meses… que sigamos así

Saludos y gracias por dedicar un poquito de tiempo a seguir este rinconcito de internet.

Entrevista a 3cat24.cat

Aprofito per recordar-vos una entrevista que em van fer els alumnes de Alumnat 3r ESO de l’ Institut Manuel Sales i Ferré pels volts de Sant Jordi d’aquest any i que està disponible al 3cat24.cat.

La sessió va ser d’una hora bona, i vaig dir moltes bajanades! Menys mal que, com a bons periodistes, els alumnes han fet un bon extracte i m’han deixat bé!

Mixatxibutxi

Helena em va fer arribar aquest dibuix del gosset que apareix al llibre. Moltes gràcies per tot!

Entrevista a Ulldecona

Pels volts de Sant Jordi em vaig desplaçar a  l’Institut Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona, per parlar de la meua obra Pull-Back . Ja és, si no ho recordo malament, el tercer any que hi baixo, doncs és un lloc on tenen la mala costum de llegir i seguir llegint les aventures del nostre investigador-econòmic Andreu Balaguer. Des d’aquí vull agrair a Àngela Buj, una escriptora com cal (que guanya premis i no com jo!) que em convidi, perquè he de dir que m’encanta aquesta hora que puc compartir amb els lectors… i més si es tracta d’aquest lectors, adolescents esborrajats amb ganes de menjar-se el món, amb tants somnis, tantes pretensions, tantes hormones…

En aquesta visita, hi va haver una sorpresa afegida: els alumnes van preparar una ‘petita’ entrevista que està disponible a l’enllaç de al 3cat24.cat!!!! i de  Pàgina Ebrenca (que aprofito per publicitar aquí).

Accediu a l’entrevista al 3cat24.cat!! Ja saben què fan? No ho tinc gaire clar!