A Darabuc

Han posat una petita resenya del llibre “Els barquers del cel” a la gran pàgina web dedicada a la literatura infantil Darabuc

Nova Web

Per fi, després d’un temps de recopilació d’informació i treball, i el processament d’aquesta informació per part de l’AELC, disposeu de la meva web dins l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Visiteu-la aquí!

VI Fira del Llibre Ebrenc

Com cada any, i amb aquest en van 6, el cap de setmana del 7 de Juny es celebra a Mora d’Ebre la Fira del llibre Ebrenc.

Taules rodones, presentacions de llibres, signatura d’exemplars, i sobretot una trobada anual d’escriptors, llibreters, editors, centres d’estudis, associacions culturals i públic en general.

Us invito a descobrir el programa oficial i a anar-hi.

Record

Fa un any, al premi que pels volts de Sant Jordi organitza Llibres ebrencs, vaig enviar aquests conte que us fico aquí. Podeu llegir-lo també a Llibres Ebrencs. No vaig guanyar, la veritat… però tal vegada és un dels relats dels que estic més orgullós.

RECORD

Aquest matí m’he descobert parlant-te. Et parlava a l’orella i t’acaronava els rínxols. Àngel… Com tantes altres vegades solament t’he tingut en somnis. Però ha sigut com tornar a nàixer, com sentir-se viu de nou per un instant… No puc recordar què et deia exactament. Tampoc importa, no creus? Les imatges de la teua cara, dels teus ulls petits, foscos, coberts de dolçor i d’amor, encara reboten dins el meu cap, com una bala perduda que em danya a poc a poc, per por a matar-me d’un descuit. He obert els ulls, i tenia les mans buides i brutes, com si m’haguessen robat la innocència de sobte… La claror estrident d’un dia d’estiu esquivava el porticó badat i es passejava pel meu rostre. Tot és més preciós a la llum de la lluna, sota el mantell càlid de la nit, perquè fins que el dia emergeix d’entre tenebres com un bandoler ferit, tot és possible encara, com si la màgia de la foscor deixés la porta oberta a l’esperança, als desigs que es compleixen simplement amb demanar-los. Tanca els ulls, i demana’n un! El meu és sempre el mateix.

Ha plogut, sense descans. Com a tu t’agradava. Encara ara, mentre passejo descalç buscant la teua olor en algun racó, se sent un lleuger xip-xip que prové de la teulada, i uns nuvolots negres i tossuts s’encapritxen a no abandonar el poble. Enyoren el teu cos nu al balcó, les llàgrimes d’aigua acaronant la teua pell solcada de pigues, i la tèbia carn daurada.

Sembla que face segles que m’he aixecat del llit, dominat per la sensació de no ser d’aquest món, com si enlloc d’humà fos un cadàver ple de botox, hormones i píndoles, amb una expressió al rostre comprada a un cirurgià estètic. Cara de poker en diuen. I m’he maleït, i els he maleït a tots com tantes altres vegades, i al poker, i a la botella de ginebra que rodola sota el capçal del llit com la sageta enverinada d’una ruleta. I penso com deu ser el silenci, el gran silenci. Miro els camps d’arrossars, un mantell verd fins on m’arriba la vista. Les rieres i els barrancs baixen plens de sang, pètals d’aigua que ploren, com els hómens quan ho han perdut tot. He sabut que avui seria un mal dia mentre mirava ploure, perquè també plovia dins meu.

T’he vist a cada cantonada, t’he sentit a cada conversa, t’he notat al meu costat amb cada cançó que escoltava. Avui és un mal dia, un d’aquells en que te trobo tan a faltar que sembla que m’esquincen per dins amb una navalla mal afilada. Cridaré com un dement… xisclaré fins que la ràbia i la tristesa em surtin per la boca, com coloms espantats, premeré l’accelerador amb totes les forces, amb els ulls clucs… per obrir-los al cap d’una estona, com faig sempre. Desprès de tot cal coratge per a segons quines coses… M’obligaré a recordar-te perquè la pena súrtiga més ràpid… I desprès vindrà la calma, bàlsam de malalts i desesperats, la pau infinita i efímera, i creuré que esta ha estat la darrera vegada que el teu record em torna boig. Però sé que no ho serà. Mai és la darrera.

I em torno a sorprendre parlant-te. T’estimo, saps? Jo no vull perquè fa mal, un mal insofrible que m’obre l’ànima en canal, però t’estimo. I voldria dormir, dormir per sempre, i somniar amb un món perfecte on no hi haja ordres d’allunyament, ni crits en la nit, ni cotxes conduïts per ex-marits borratxos. Voldria dormir, i somniar que la cara que veig cada matí al despertar-me torna a ser la teua.

Sant Jordi 09

Sortiré al carrer per lliurar batalles dalt d’un cavall.

Sortiré al carrer per lliurar-te el cor, a cada instant…

carregat de somnis, llances d’espines i pètals rojos,

gravaré la història amb negra sang, sobre pèlag blanc.

Fira Cid i Mulet

El proper cap de setmana teniu una cita literària a Jesús.

Més informació al blog, al 324

taules rodones… presentacions de llibres…obres completes de Joan Cid i Mulet… concert de Jesús Fusté el dia 18 a les 23.00, etc. etc.

Actes de divendres.

Actes de dissabte.

Actes de diumenge.

100è Joc literari

Benvolguts i benvolgudes! Aquí hi ha la resposta correcta a la pista del 100è joc literari proposat pel blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com). El fragment:

“Mucho tiempo he estado acostándome temprano. A veces, apenas había apagado la bujía, cerrábanse mis ojos tan presto, que ni tiempo tenía para decirme: Ya me duermo. Y media hora después despertábame la idea de que ya era hora de ir a buscar el sueño; quería dejar el libro, que se me figuraba tener aún entre las manos, y apagar de un soplo la luz. “

Corresponia al llibre “En busca del tiempo perdido. Por el Camino de Swann”, de MARCEL PROUST.

Un honor poder participar en aquesta gran experiència, i felicitats a aquells que heu encertat, que heu estat molts!

Hanami a les Terres de l’Ebre

Al Japó es celebra des de temps immemorials l’arribada de la primavera amb la festa del hanami (observació de flors de cirerer) que sol ser a finals de març. En aquesta celebració es fa referència a la curta durada de la vida, a la gratitud per estar vius, i es celebra amb famílies japoneses reunint-se sota els cirerers per llegir poesia, beure sake, té i fer un picnic. I què millor que impulsar una tradició com aquesta a les Terres de l’Ebre!  Aquesta ha estat la idea de Jordi Arrufat i Oriol Gracià.

LA PRIMERA JORNADA DE HANAMI DE LES TERRES DE L’EBRE es celebrarà el dia 29/03 a les 16.00h fins a les 17.30h a la vall d’en Baiges (Paüls). Les instruccions per arribar-hi, segons en Jordi són:

“S’hi arriba desviant-se per un caminet que surt a la dreta just abans d’arribar a Paüls senyalitzat com a “Vall de vinyes”. Està a 10 minuts en cotxe a partir de la bifurcació. L’hort es troba just al costat de dues roques enormes que es van desprendre de la muntanya del costat, no té pèrdua.”

Esperem que no tingui pèrdua! Es demana als interessats que participin assistint-hi, però també preparant un poema, musicat o no, o una cançó o fragment de narrativa sobre temes diversos com poden ser la floració dels cirerers, la arribada de la primavera, la bellesa de les Terres de l’Ebre, la cultura japonesa, o relacions entre Catalunya i Japó. S’invita als assistents a portar begudes i pastes per prendre mentre es gaudeix de l’entorn i de les presentacions, i alguna cosa per seure-hi!

Donar les gràcies a la Joana Celma Gavaldà (casa rural “La Remulla” de Paüls) que ens cedeix el seu hort de cirerers.

Us hi esperem!

El riu que parla

Es veu que Victor Amela ens ha recomanat al programa del 33 L’hora del lector. Ho podeu veure aquí a partir del minut 49.

El riu que parla, d’Aeditors i  Llibreria Serret.

Premis Nobel

Avui s’entrega el premi Nobel de Literatura a

Jean-Marie Gustave Le Clézio

Aquí hi podeu trobar un fragment de “Onitsha” llegit pel mateix autor, fragment que podeu trobar a continuació:

Excerpt from Onitsha

The Surabaya, an aging three-hundred-ton ship of the Holland Africa Line, had just left the dirty waters of the Gironde estuary, bound for the west coast of Africa, and Fintan looked at his mother as if it were for the first time. Perhaps he had never before realized how young she was, how close to him she was, like the sister he had never had. Not really beautiful, but so alive, so strong. It was late afternoon; the sun illuminated her dark gold-flecked hair, the outline of her profile, her high forehead which rounded sharply to meet her nose, the shape of her lips, her chin. There was a clear fuzz on her skin, like that of a fruit. He watched her; he loved her face.

When he turned ten, Fintan decided he would call his mother only by her nickname. Her name was Maria Luisa, but she was called Maou; Fintan, as a baby, could not pronounce her name, and so it had stuck. He had taken his mother by the hand, looked straight into her eyes, and decided: “From today on I shall call you Maou.” He looked so serious that she stood speechless for a moment, then she burst out laughing, a mad laughter that occasionally took hold of her, irresistibly. Fintan had laughed, too, and that had sealed their agreement.

Maou leaned against the wooden handrail and watched the ship’s wake, and Fintan watched her. It was late Sunday afternoon, 14 March 1948 – a date Fintan would never forget. The sky and sea were in­tensely blue, almost violet. The air was still, so the ship must have been moving at the speed of the wind. A few gulls hovered in heavy flight above the rear deck, approaching, then winging away from the mast where the flag with its triple stripes fluttered like an old dish towel. From time to time they dove to the side, calling out in strange harmony with the attendant drone of the propellers.

Fintan watched his mother, and listened with almost painful atten­tion to the sounds around him, to the gulls’ cries. He felt the waves sliding under the ship’s bow as they rose in a prolonged effort to lift the hull, as if taking a breath.

It was the first time. He looked at Maou’s face, the left side, as it gradually became a pure profile in the brilliance of the sky and the sun. Yes, he thought, this was it, this was the first time. And still he did not understand the tightness in his throat, this feeling which made his heart beat and filled his eyes with tears, because it was also the last time. They were going away, nothing would ever be as before. Beyond the white wake the ribbon of land was fading. The silt from the estuary had suddenly given way to the deep blue of the sea. The reed-spiked fingers of sand, where the fishermen’s huts looked like toys, and all the strange shapes on shore – towers, beacons, hoop nets, quarries, block­houses – all were lost to the movement of the sea, drowned in the tide.

/- – -/

Africa burns like a secret, like a fever. Geoffroy Allen cannot tear his eyes away, not even for a moment; he cannot dream another dream. It is the face sculpted with the marks of the itsi, the masked face of the Umundri. In the morning they wait on the quays of Onitsha, immobile, balancing on one leg, like scorched statues, Chuku’s envoys on earth.

It is for them that Geoffroy has remained in this town, despite the horror inspired in him by the offices of the United Africa, despite the Club, despite the Resident and his wife, their dogs who eat nothing but beef filet and sleep under mosquito nets. Despite the climate, despite the routine of the wharf. Despite separation from Maou, and the son born far away whom he did not watch grow up, for whom he is nothing but a stranger.

But they are there every day, on the quay, from dawn, waiting for who knows what, a pirogue to carry them upstream or bring them a mysterious message. Then they leave, they disappear, walking through the tall grass, to the east, on the road to Awgu and Owerri. Geoffroy tries to speak to them, a few words of Ibo, phrases in Yoruba, in pidgin, but they are always silent, not haughty, merely absent, disappearing rapidly in single file along the river, lost to view in the tall grass yellowed by drought. They are the Umundri, the Ndinze, the “ancestors,” the “initiated.” The people of Chuku, the Sun, circled by his halo as a father is circled by his children.

It is the itsi sign. That is what Geoffroy saw on the faces when he first arrived in Onitsha. The sign carved into the skin of the men’s faces, like writing upon stone. It is the sign which entered him, touched his heart, marked him, too, on his too white face, on his skin where from birth there has never been the mark of the burn. But now he feels this burn, this secret. Men and women of the Umundri people, in the streets of Onitsha; absurd shadows wandering in the alleyways of red dust, among the acacia groves, with their herds of goats and their dogs. Only some of them wear on their faces the sign of their ancestor Ndri, the sign of the sun.

Onitsha by J. M. G. Le Clézio, translated by Alison Anderson, is available wherever books are sold or from the University of Nebraska Press 800.755.1105 and on the web at nebraskapress.unl.edu.
Copyright © 1997 by the University of Nebraska Press.
Éditions Gallimard, Copyright © 1992.

Excerpt selected by Lars Rydquist, head librarian, Nobel Library of the Swedish Academy.