Amb veu pròpia (2)

Aquí trobareu vídeos gravats per a l’espai Lletra de la UOC a la Biblioteca Marcel·lí Domingo (Tortosa) uns dies abans de Sant Jordi 2009. Diferents persones llegeixen, entre ells, autors com Manel Ollé, Estrella Ramon, Francesca Aliern, Jesús M. Tibau, Cinta Mulet o jo mateix…

Sort.

Catosfera Literària

Edi.cat, activa aquest mes de febrer el portal digital per a la venda d’ebooks (llibres digitals) en català. El llibre La Castosfera literària (en el que hi ha un escrit meu), serà un dels primers a ser penjat en aquest format.

Petit comentari sobre literatura infantil i juvenil

Emigdi Subirats va fer un petit resum dels ebrencs en sentit ampli que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil.

Gràcies de nou

Aquí ho podeu veure complert.

Ebre blook

El passat dissabte es va presentar el nou llibre col·lectiu en el que he participat. Per una grip molt ben agafada al final no hi vaig poder ser, així que podeu llegir una crònica més que encertada a : Tens un racó dalt del món, o a Triticària.

Ebre Blook

Aquest 24 de Gener al Molí de l’Oli d’Arnes, es farà la Presentació de l’“Ebre blook”, el primer recull de relats inèdits que apareixen dins d’un bloc Ebrenc, el Serret Bloc.

He tingut la sort que en aquest recull s’inclou un conte meu, anomenat “Males Companyies“. De nou, una alegria poder participar en aquest llibre, que s’uneix a les que he pogut fer durant l’any anterior a “La catosfera Literària” (I) i a “El riu que parla” amb l’obra “El tren dels somnis” (part III, part II, part I)

Ebre Blook

Albert Guiu: Últimes nits amb Carme
Emigdi Subirats: La foto de l’Arnau
Francesca Aliern: La gavina (Cant a la llibertat)
Glòria Fandos: La soledat de Mireia
Jesús M. Tibau: Una qüestió de competències
J. Carlos Gil: Concha
Joan M. Garcia: El lladre de somnis
Jordi Andreu: Males companyies
Josep Igual: Cantautore
Laura Mur: Soles d’espardenya per taronges
Maria-Josep Margalef: La sargantana
Maria Lluïsa Gascon: L’armari
Pere Casanovas: Societat mercantil
Silvestre Hernández: La trompeta i el quincaller
Susana Antoli: Lo fi dels llops a Beseit
Teresa Bertran: Assenyalo dia, hora i lloc…
Vicent Sanz: Una autèntica meravella

“El paisatge ebrenc en la creació literària”

Us deixo la segona part del relat que ja es va penjar fa uns dies:

Títol: “El tren dels somnis (II)”

-Veniu ara mateix a donar-li un petó al iaio! -cridà en Josep, i l’ancià va aixecar-se, amb els ulls plens d’il·lusió al veure aquelles personetes tendres, fràgils… al veure els seus petits tresors,coberts de vida, d’esperança, d’il·lusió.

I va ser aleshores, mentre l’home mirava amb ulls coberts de llàgrimes la màquina del tren i els seus néts, quan una deu de records li va omplir la ment, com si en algun racó del seu pensament haguessen obert les portes de l’enyorança. Com si aquella locomotora hagués tret les emocions, la història, les vides de tantes persones que ja no hi eren, que havien mort, del fons del seu cor…

Recordava perfectament aquells dies, com si en lloc de setanta anys solament n’haguessen passat un parell, o tant sols unes hores… Recordava l’olor diferent que feien els carrers, de terra humida, de pols a vegades… les fresses úniques que s’escampaven per la vil·la en aquell temps de postguerra. El seu pare, un home altíssim i corpulent, de pell fosca com l’hulla i rostre malmès pel treball al camp, el portava de la mà, i el mirava darrere aquella gorra que no es llevava quasi mai… per a anar a missa algun dia solament! I perquè la seua dona el maldava!! El mirava amb una preocupació mal dissimulada, amb un xic de tristesa que no arribaria a comprendre fins molt temps després. Hi havia molta gent aquell dia, un guirigall enorme que s’escolava per cada racó de la ciutat! “Lo Carrilet” els esperava pacient… esperava el moment de començar a córrer cap a les terres salades del Delta. Del seu fumeral esprimatxat i pintat de roig sortia un reguerol esfilagarsat de fum, com si fos l’alè calmat de la locomotora, com si fos el seu respirar… Va xiular dues vegades i el revisor va donar quatre crits a la gent perquè s’afanyessen a pujar.

-Vinga, vinga!! Que marxem!! -cridà amagat darrere aquell bigoti espès i canós. I el Carrilet seguia xiulant incansable.

Hi pujaren. Ara, des de l’atalaia increïble que li donava la vellesa, encara veia perfectament els pagesos de la Cava, o d’Amposta, que havien pujat a comprar roba, sabates… i que agafaven el tren a aquelles hores per a tornar a casa, com també ho feien ells. Unes dones velles, de cara solcada d’arrugues, vestides amb faldilles negres i davantal, pujaven al vagó amb una caixa de gallines que, esvalotades, no paraven de fer soroll i moure les ales, omplint-ho tot de plomes. La senyora més vella es passava la mà pel pèl acuradament recollit en una monya plena de “saragatona” i es mirava la companya, i parlaven fluixet, com si s’estiguessen explicant algun secret. Un home jove, carregat de llibres, hi entrava amb la bicicleta i intentava trobar lloc entre tot aquell caos mentre saludava als parroquians allí reunits.

I van començar el viatge, el recorregut de tantes i tantes jornades. Deixaren Tortosa en la distància dels quilòmetres, abandonant-la a través d’aquell camí resguardat de plataners que els menava lluny. El Carrilet xiulava i la gent, al veure’l, es parava un moment a observar-lo, embaladits pel seu encant. Una columna immensa de fum s’estirava valenta per damunt d’aquella bala, d’aquell vehicle que resseguia la via amb un txut-txut del seu motor de vapor. El maquinista treia el cap, emmascarat de carbó, i tornava a tocar el xiulet.

Aquell tren de la seua infància, de respirar vaporós i caminar de carbó… volava lentament sobre els rails, com si no els toqués, com si levités… Passaven per Camp-redó, ara per Amposta… i ja arribaven a la Cava. Fugia com una serp marronosa entre els camps sembrats d’arròs, d’eucaliptus de fragàncies delicades, sembrats de pagesos de camals arromangats i mocador al cap, i d’esplugabous blanquíssims i de bec afilat…

Els colors de la terra, dels conreus, del firmament… s’unien en un llenç espectacular… formaven una escena de tonalitats precioses, pintades per un pintor privilegiat. Van baixar a la Cava, ja havien arribat a casa!

A l’endemà, com tants altres matins, el seu pare es preparà per a anar a treballar. Li va donar un petó a ell, i també a la mare que encara estava mig adormida, i els va dir que marxava. No va tornar… Ell, un nen que s’havia quedat mig orfe, i la mare, cada dia, quan la nit començava a trencar el cel amb el seu mantell d’estrelles, caminaven els dos quilòmetres d’espigues d’or que els separaven de l’estació i esperaven a l’andana. Esperaven hores senceres, com si haguessen perdut la noció del temps, com si no importessen les voltes, les curses boges que feien les sagetes del rellotge, com si haguessen perdut l’enteniment. Quan veien el tren que venia, l’esperança els creixia dins del pit, se’ls escampava per tot el cos, com si fos un formigueig, una rampa que els tornava un bri de vida, com si fos una rosa que els brotava ben endins. Tal vegada avui sí que vindria el pare!! Però quan els últims viatgers baixaven dels vagons, i no el veien enlloc, el desconsol omplia els seus cors, i la mare, plorava internament i la cara explicava, a qui volia escoltar, que se li havia esquerdat la vida.

“El paisatge Ebrenc en la creació literària”

S’està preparant un recull de contes, relats, i tot tipus d’elements literaris que tractin d’alguna manera del paisatge ebrenc. Es tracta de fer un recull que permeti, a través de petites narracions d’autors ebrencs, explicar què és casa nostra i què som. Totes aquelles persones interessades poden enviar, abans del 6 de Juliol, el text a la llibreria Serret o a info@aeditors.cat, especificant que el relat vol participar en aquesta iniciativa.

Desprès de pensar-hi una estona he decidit enviar aquest relat. Un relat que fa anys que vaig escriure i que ha voltat per alguns premis literaris, tot ho he de dir, sense cap èxit. Jo, personalment, li tinc molta estima, i tal vegada ara podrà ocupar aquell lloc que crec que es mereix. Com es prou llarg el presento en tres parts, aquesta és la primera:

Títol: “El tren dels somnis (I)”

El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il·limitat… de riberes tendres i perfums suaus.

Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.

Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil·lenària, sabia millor que ell que així era… on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc… com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones…

El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran… també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat… i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats…

S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa… I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci… la calma del respirar tranquil de la vida… i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure.

El pont del ferrocarril, com un guerrer de ferros encreuats, unia les dues ribes, Ferreries i Tortosa, amb posat pensarós. Des que havien fet la nova estació a l’Aldea tot el trànsit ferroviari havia oblidat aquells paratges, els canyissars i els boscos de ribera… i el pont reposava com un vell vestigi, com un jubilat esgotat després de tants anys de servei… ja no veia els trens que, abans, cada punt creuaven l’Ebre pels seus braços, sacsejant Tortosa en el seu viatge agosarat cap a València. I l’home, mirant-lo, va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena, i li va semblar veure el seu fill corrent pel pont, cap a Ferreries, perquè s’havia escapat amb els seus amics de l’escola i marxaven a jugar a la Casota. Quan aquelles criatures eren al bell mig es va sentir un rondineig que s’apropava, i les vies començaren a tremolar, com si s’hagués d’enfonsar el pont d’un moment a l’altre i perdre’s en les aigües d’un riu encabritat. Els xiquets no arribarien a l’altra vora, i el tren xisclava sense descans veient que aquells bordegassos no s’apartaven del seu camí i el maquinista va prémer els frens i les rodes cridaren amb aquell soroll estrident tan característic… i el temps s’aturà, com si cada segon fos una vida, com si cada batec fos una eternitat. Els xiquets, paralitzats pel terror, es miraven, talment fossen estàtues de sal que han mirat en la direcció equivocada, sense saber què fer. Havien de saltar al riu o aquell monstre metàl·lic se’ls cruspiria… Havien de saltar, havien… i així ho van fer… L’home va parpellejar, i els records van desaparèixer com la boira, van córrer a amagar-se al racó oblidat del cervell on fins aleshores havien dormitat. Quin ensurt li havia donat el seu fill aquell dia! Encara ara, quan hi pensava, notava els músculs entumits i el cor en un galop interminable bategant-li dins el cap.

Ara passava per davant del Parc on els arbres ballaven acompassats la melodia de la tramuntana. Un ball harmoniós, de ritme serè, que convidava a seure, a reposar sense presses, a gaudir de la tarda… com els coloms aquells que caminaven per sobre la grava amb el seu posat elegant, quasi aristocràtic, posat de ric hereu de fortuna fàcil. Les fulles ocres dels plataners morien des de les branques, buscant un terra cobert de tardor, cobert d’aquella tristesa, d’aquella nostàlgia que ens porta a l’hivern.

S’assegué amb dificultat en un banc i deixà el gaiato recolzat contra un arbre. El cabell, llarg fins l’espatlla, voleiava lliure: fils de seda, blancs, que recordaven rostres de molts anys enrere, que sentien encara el respirar d’altres temps. Es va col·locar bé la boina amb mans fermes cobertes història, marcades per aquells solcs que solament el temps por llaurar a la terra més dura. L’home, d’uns vuitanta anys, va llambregar el seu voltant amb uns ulls blaus com la mar, com la Mediterrània que tan estimava. I la va veure… a l’entrada del Parc, un dels seus amors dormia, aletargada pel temps, una mica també per l’oblit… la locomotora del Carrilet, del seu tren, de la seua vida i del seu passat… esperava allí, quieta com un àngel cansat, com un guerrer abatut… rastre d’una història remota, llunyana… i a la vegada tan propera. Uns xiquets, menuts i riallers, corrien pel jardí cap allí on l’ancià dirigia la mirada, obrint-se pas entre rosers, lliris i margarides.

-Quina màquina de tren més bonica! -cridaven, i hi pujaven amb una alegria immensa.

El seu pare, un home pèl roig d’uns trenta anys, prim fins a l’exageració, els vigilava i els deia que paressen compte, no fos cas que caiguessen…

-I què fa la màquina esta aquí, papa? I per què està parada aquí tan sola…? pobra… -li preguntaven amb aquell interès que solament mostren els nens-.

-No ho sé, fills meus…- responia en Josep, el seu pare, sense saber molt bé què dir, que contestar, i també reia-. Ara li preguntarem al iaio! -i amb estes paraules va encaminar-se cap a l’home de cabell blanc que esperava assegut al banc.

Noves literàries

Bé, el passat diumenge es va acabar a Mora la fira d’aquest any del Llibre i l’autor Ebrenc. Tot i que havia presentat un conte al concurs de relats per Internet, no va haver sort, i em vaig haver de conformar amb un ratolí per al portàtil enlloc dels 300 euros que ja havia decidit en què gastar-me. Es veu que Déu, des de la seua atalaia, se’n va adonar que la setmana anterior havia extraviat el ratolí del despatx i em va complaure amb aquest premi.

Els guanyadors dels premis d’aquest any apareixeran a la pàgina web de llibres ebrencs en breu, us convido a donar-hi una ullada.

A aquesta fira, a part de trobar-me amb col·legues i amics del món literari com Estrella Ramon, J. M. Tibau, o la Francesca Aliern entre d’altres, vaig tenir el plaer de parlar amb l’incansable Octavi Serret, que em va comunicar que un relat meu havia estat seleccionat per formar part d’un altre recull de relats inèdits d’autors Ebrencs. Bé, una alegria més!