Crisi

Us poso a continuació el relat que vaig enviar al concurs literari de contes per internet de Llibres Ebrencs. No va guanyar, però jo crec que s’ho mereixia (El guanyador de la meva categoria és aquest). Podeu llegir la resta de contes enviats a les diferents categories, així com els guanyadors, aquí.

Crisi- Jordi Andreu Corbaton

Va enfonsar el ganivet carn endins, i la sang li regalimava per la mà de forma grotesca, passejant per la tèbia pell blanca com un pallasso perdut en la pal•lidesa d’un escenari de circ. “Holaaaa!”, cridava amb el seu ridícul vestit de coloraines, el seu nas vermell, i deambulava fent saltirons portant aquelles sabates estúpides i enormes. Notava el tacte calent i viscós del pallasso maldestre cremant-li l’ànima, i la pell, una pell vella, cansada, tacada. En el mateix instant que recargolava l’arma perquè la ferida fos letal, recordà la por, el terror desbocat, l’odi sense mesura… però també l’orgull de victòria, que havien viscut en ell feia tants anys. Van ser anys de foscor, de misèria, de nens polsosos que bregaven per dur-se quelcom a la boca, però també de resurrecció…

La brigada de criminals amb placa que cridaven des del replà esbotzaren la porta brandint identificacions, plaques i papers de jutjats venuts als interessos de gossos que no sabien fer res més que suplicar justícia, bordar com sempre ho havien fet des del 1936. El grup de policies entrà com rates fugint d’una claveguera, escampant el seu ferum pestilent pels pocs mobles que ocupaven el menjador. Sentia l’olor d’orina que desprenien a cada passa aquell exèrcit de maricons i covards. L’espectacle de sang colpí les rates, i percebé un titubeig en el fill de puta que dirigia aquella orgia de despropòsits.

L’home, vell i decrèpit, jeia a terra, malferit, i les rates s’escamparen en totes direccions, amb els seus passamuntanyes, amb les seves corredisses, amb la fiblada roja dels seus punters làser, amb les botes retronant com repics de campana, com repics de tambors, de canonades… que trencaven el silenci funest que havia governat aquell pis fosc i pudent en què havia acabat malvivint, consumint la seva vida… desprès del que ell havia estat! Un dels maricons se li apropà i estirà la mà, preocupat pel vell que es dessagnava a terra vestit amb el seu uniforme militar de les milícies nacionals. El vell extragué l’arma del seu propi coll i amenaçà el nouvingut amb mans dèbils, erràtiques… mentre al carrer uns turistes anglesos borratxos discutien, observats per prostitutes barates que fugien davant aquell infame desplegament policial.

Les rates l’apuntaren de nou amb aquells fusells negres, negres com la nit en què matà els malparits dels rojos que creuaven l’Ebre com mariners estúpids atrets per cants de sirenes. Negre sobre blanc, i canonades de tinta… roig sobre negre, i el pallasso que seguia amb el seu espectacle dantesc… i les imatges, recloses en aquells papers amarronits pel temps i els anys, retornaven com glopades de nostàlgia amb cada borboll de sang: el fum, el foc cremant a les trinxeres, els avions passant com àguiles despietades, els cossos flotant al riu, tenyint de malva les corrents, els morts disparats per l’esquena… Roig sobre negre, negre sobre blanc… un calidoscopi d’imatges que li omplien la retina… Banderes onejant, salutacions, caps cots, mans enlaires, himnes, i parts… un no pot oblidar mai un cos humà esquarterat, mai…

L’home intentà aixecar de nou el braç, i entre la sang que ho cobria tot, deixà escapar un darrer esbufec, unes paraules confoses… “Dios, patria…”. Però mai acabà la frase.

VI Fira del Llibre Ebrenc

Com cada any, i amb aquest en van 6, el cap de setmana del 7 de Juny es celebra a Mora d’Ebre la Fira del llibre Ebrenc.

Taules rodones, presentacions de llibres, signatura d’exemplars, i sobretot una trobada anual d’escriptors, llibreters, editors, centres d’estudis, associacions culturals i públic en general.

Us invito a descobrir el programa oficial i a anar-hi.

Record

Fa un any, al premi que pels volts de Sant Jordi organitza Llibres ebrencs, vaig enviar aquests conte que us fico aquí. Podeu llegir-lo també a Llibres Ebrencs. No vaig guanyar, la veritat… però tal vegada és un dels relats dels que estic més orgullós.

RECORD

Aquest matí m’he descobert parlant-te. Et parlava a l’orella i t’acaronava els rínxols. Àngel… Com tantes altres vegades solament t’he tingut en somnis. Però ha sigut com tornar a nàixer, com sentir-se viu de nou per un instant… No puc recordar què et deia exactament. Tampoc importa, no creus? Les imatges de la teua cara, dels teus ulls petits, foscos, coberts de dolçor i d’amor, encara reboten dins el meu cap, com una bala perduda que em danya a poc a poc, per por a matar-me d’un descuit. He obert els ulls, i tenia les mans buides i brutes, com si m’haguessen robat la innocència de sobte… La claror estrident d’un dia d’estiu esquivava el porticó badat i es passejava pel meu rostre. Tot és més preciós a la llum de la lluna, sota el mantell càlid de la nit, perquè fins que el dia emergeix d’entre tenebres com un bandoler ferit, tot és possible encara, com si la màgia de la foscor deixés la porta oberta a l’esperança, als desigs que es compleixen simplement amb demanar-los. Tanca els ulls, i demana’n un! El meu és sempre el mateix.

Ha plogut, sense descans. Com a tu t’agradava. Encara ara, mentre passejo descalç buscant la teua olor en algun racó, se sent un lleuger xip-xip que prové de la teulada, i uns nuvolots negres i tossuts s’encapritxen a no abandonar el poble. Enyoren el teu cos nu al balcó, les llàgrimes d’aigua acaronant la teua pell solcada de pigues, i la tèbia carn daurada.

Sembla que face segles que m’he aixecat del llit, dominat per la sensació de no ser d’aquest món, com si enlloc d’humà fos un cadàver ple de botox, hormones i píndoles, amb una expressió al rostre comprada a un cirurgià estètic. Cara de poker en diuen. I m’he maleït, i els he maleït a tots com tantes altres vegades, i al poker, i a la botella de ginebra que rodola sota el capçal del llit com la sageta enverinada d’una ruleta. I penso com deu ser el silenci, el gran silenci. Miro els camps d’arrossars, un mantell verd fins on m’arriba la vista. Les rieres i els barrancs baixen plens de sang, pètals d’aigua que ploren, com els hómens quan ho han perdut tot. He sabut que avui seria un mal dia mentre mirava ploure, perquè també plovia dins meu.

T’he vist a cada cantonada, t’he sentit a cada conversa, t’he notat al meu costat amb cada cançó que escoltava. Avui és un mal dia, un d’aquells en que te trobo tan a faltar que sembla que m’esquincen per dins amb una navalla mal afilada. Cridaré com un dement… xisclaré fins que la ràbia i la tristesa em surtin per la boca, com coloms espantats, premeré l’accelerador amb totes les forces, amb els ulls clucs… per obrir-los al cap d’una estona, com faig sempre. Desprès de tot cal coratge per a segons quines coses… M’obligaré a recordar-te perquè la pena súrtiga més ràpid… I desprès vindrà la calma, bàlsam de malalts i desesperats, la pau infinita i efímera, i creuré que esta ha estat la darrera vegada que el teu record em torna boig. Però sé que no ho serà. Mai és la darrera.

I em torno a sorprendre parlant-te. T’estimo, saps? Jo no vull perquè fa mal, un mal insofrible que m’obre l’ànima en canal, però t’estimo. I voldria dormir, dormir per sempre, i somniar amb un món perfecte on no hi haja ordres d’allunyament, ni crits en la nit, ni cotxes conduïts per ex-marits borratxos. Voldria dormir, i somniar que la cara que veig cada matí al despertar-me torna a ser la teua.