Remote Viewers

paranoias en general

“El paisatge ebrenc en la creació literària”

Us deixo la segona part del relat que ja es va penjar fa uns dies:

Títol: “El tren dels somnis (II)”

-Veniu ara mateix a donar-li un petó al iaio! -cridà en Josep, i l’ancià va aixecar-se, amb els ulls plens d’il·lusió al veure aquelles personetes tendres, fràgils… al veure els seus petits tresors,coberts de vida, d’esperança, d’il·lusió.

I va ser aleshores, mentre l’home mirava amb ulls coberts de llàgrimes la màquina del tren i els seus néts, quan una deu de records li va omplir la ment, com si en algun racó del seu pensament haguessen obert les portes de l’enyorança. Com si aquella locomotora hagués tret les emocions, la història, les vides de tantes persones que ja no hi eren, que havien mort, del fons del seu cor…

Recordava perfectament aquells dies, com si en lloc de setanta anys solament n’haguessen passat un parell, o tant sols unes hores… Recordava l’olor diferent que feien els carrers, de terra humida, de pols a vegades… les fresses úniques que s’escampaven per la vil·la en aquell temps de postguerra. El seu pare, un home altíssim i corpulent, de pell fosca com l’hulla i rostre malmès pel treball al camp, el portava de la mà, i el mirava darrere aquella gorra que no es llevava quasi mai… per a anar a missa algun dia solament! I perquè la seua dona el maldava!! El mirava amb una preocupació mal dissimulada, amb un xic de tristesa que no arribaria a comprendre fins molt temps després. Hi havia molta gent aquell dia, un guirigall enorme que s’escolava per cada racó de la ciutat! “Lo Carrilet” els esperava pacient… esperava el moment de començar a córrer cap a les terres salades del Delta. Del seu fumeral esprimatxat i pintat de roig sortia un reguerol esfilagarsat de fum, com si fos l’alè calmat de la locomotora, com si fos el seu respirar… Va xiular dues vegades i el revisor va donar quatre crits a la gent perquè s’afanyessen a pujar.

-Vinga, vinga!! Que marxem!! -cridà amagat darrere aquell bigoti espès i canós. I el Carrilet seguia xiulant incansable.

Hi pujaren. Ara, des de l’atalaia increïble que li donava la vellesa, encara veia perfectament els pagesos de la Cava, o d’Amposta, que havien pujat a comprar roba, sabates… i que agafaven el tren a aquelles hores per a tornar a casa, com també ho feien ells. Unes dones velles, de cara solcada d’arrugues, vestides amb faldilles negres i davantal, pujaven al vagó amb una caixa de gallines que, esvalotades, no paraven de fer soroll i moure les ales, omplint-ho tot de plomes. La senyora més vella es passava la mà pel pèl acuradament recollit en una monya plena de “saragatona” i es mirava la companya, i parlaven fluixet, com si s’estiguessen explicant algun secret. Un home jove, carregat de llibres, hi entrava amb la bicicleta i intentava trobar lloc entre tot aquell caos mentre saludava als parroquians allí reunits.

I van començar el viatge, el recorregut de tantes i tantes jornades. Deixaren Tortosa en la distància dels quilòmetres, abandonant-la a través d’aquell camí resguardat de plataners que els menava lluny. El Carrilet xiulava i la gent, al veure’l, es parava un moment a observar-lo, embaladits pel seu encant. Una columna immensa de fum s’estirava valenta per damunt d’aquella bala, d’aquell vehicle que resseguia la via amb un txut-txut del seu motor de vapor. El maquinista treia el cap, emmascarat de carbó, i tornava a tocar el xiulet.

Aquell tren de la seua infància, de respirar vaporós i caminar de carbó… volava lentament sobre els rails, com si no els toqués, com si levités… Passaven per Camp-redó, ara per Amposta… i ja arribaven a la Cava. Fugia com una serp marronosa entre els camps sembrats d’arròs, d’eucaliptus de fragàncies delicades, sembrats de pagesos de camals arromangats i mocador al cap, i d’esplugabous blanquíssims i de bec afilat…

Els colors de la terra, dels conreus, del firmament… s’unien en un llenç espectacular… formaven una escena de tonalitats precioses, pintades per un pintor privilegiat. Van baixar a la Cava, ja havien arribat a casa!

A l’endemà, com tants altres matins, el seu pare es preparà per a anar a treballar. Li va donar un petó a ell, i també a la mare que encara estava mig adormida, i els va dir que marxava. No va tornar… Ell, un nen que s’havia quedat mig orfe, i la mare, cada dia, quan la nit començava a trencar el cel amb el seu mantell d’estrelles, caminaven els dos quilòmetres d’espigues d’or que els separaven de l’estació i esperaven a l’andana. Esperaven hores senceres, com si haguessen perdut la noció del temps, com si no importessen les voltes, les curses boges que feien les sagetes del rellotge, com si haguessen perdut l’enteniment. Quan veien el tren que venia, l’esperança els creixia dins del pit, se’ls escampava per tot el cos, com si fos un formigueig, una rampa que els tornava un bri de vida, com si fos una rosa que els brotava ben endins. Tal vegada avui sí que vindria el pare!! Però quan els últims viatgers baixaven dels vagons, i no el veien enlloc, el desconsol omplia els seus cors, i la mare, plorava internament i la cara explicava, a qui volia escoltar, que se li havia esquerdat la vida.

Juny 25, 2008 - Posted by | Llibres | , , ,

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: