“El paisatge ebrenc en la creació literària”

I finalment, el darrer fragment:

Títol: “El tren dels somnis (III)”

El seu pare va tornar, al cap de molts anys, tants, que ja n’havia perdut el compte! Va venir molt més prim, més vell i molt més malalt. Va aparèixer un dia ennuvolat, plujós, d’un setembre… quan el ritual de l’estació ja s’havia fet una costum mecànica i quasi desesperada que solament repetia la mare. Ell, el nen que havia deixat enrere amb un nus a l’ànima, havia tingut temps de moltes coses, fins i tot de casar-se. Va tornar després d’haver fugit pels camps d’oliveres, després d’haver agafat un tren a Barcelona. Va tornar després d’algunes cartes, curtes i escasses, carregades de tristesa i desesperació. Va tornar després d’un llarg exili, després d’haver estat en un camp de refugiats, per França, qui sap per on!!

Els records es van esfumar, com si fossen tela de somni que es desfà amb l’alba, i va despertar a la realitat. Els seus néts l’abraçaven contents de veure’l després d’una setmana.

-Anem, iaio! Anem a la màquina del Carrilet i ens expliques aquelles històries de coses d’abans… -deia el Jaume, el més gran, pel forat que deixaven veure aquelles dents de llet que li queien dia sí dia també.

-Sí, sí!! I després anirem a l’estació! A veure els trens d’ara, els que funcionen, eh? -deia en Manel, el més petit.

I l’home, com tants altres dies, els va acompanyar a la locomotora del Carrilet… d’aquell Carrilet que li havia llevat un pedaç de vida, i que, anys després, li havia tornat… del Carrilet amic que havia omplert uns cinquanta anys amb la seua màgia, que havia quedat a la memòria de tots el que el van conèixer com un company entranyable… del Carrilet que havia corregut entre els camps, entre els horts de la ribera de les Terres de l’Ebre, escampant l’esperança d’un futur millor… del Carrilet efímer que havia nascut un 1921 i havia mort el trenta u de desembre del 1967 amb els compassos d’una banda de música, una mica desafinada, i alguna que altra llàgrima.

Una mica més tard, quan els nens es van cansar de fer preguntes sobre aquella locomotora, van refer el camí cap a l’estació actual, tots junts, trencant la minsa claror amb que els fanals il·luminaven els carrers . I l’home, que portava de les mans a aquells dimoniets entremaliats que no paraven de moure’s ni un segon, es va sentir alegre, il·lusionat… de pensar que els trens també tindrien un lloc especial a la vida d’aquells xiquets, com l’havien tingut a la seua. Recordarien les històries del seu iaio i del seu estimat Carrilet? Segur que sí!

En Manel corria per l’andana, esverat! I quan va veure el Catalunya Express que esperava amb les llums obertes se li va il·luminar la cara. Els últims passatgers, carregats de maletes, corrien per pujar-hi, travessaven veloçment el pas subterrani per agafar-lo abans que marxés. Era l’últim, el darrer viatge de la tarda. L’home vell va asseure’s en un banc i el seu fill també ho va fer. Estava segur que d’aquí molts anys, quan ell ja no hi fos, i aquelles criatures fossen homes fets i drets, guardarien en la memòria les imatges d’aquells trens elèctrics, amb portes automàtiques, amb aire condicionat… que a ell no li deien res… que les evocarien amb la mateixa enyorança i amb el mateix amor amb el que ell evocava el seu Carrilet, perquè, amb el pas dels anys, aquells cucs elèctrics formarien part de la seua infantesa, d’un passat que sempre s’estima amb més emoció.