Remote Viewers

paranoias en general

Homenatge a Gerard Vergés

Avui és el dia clau, finalment arriba l’homenatge… A les 22h al Teatre Auditori Felip Pedrell.

Per fer una mica de salivera, aprofito per penjar un poema de l’autor en aquest blog, fent cas a la iniciativa de l’amic Emigdi Subirats.

Fa deu anys, fa deu segles

Fa gairebé deu anys que no escric poemes

No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra no s’ha

mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres,
que en l’astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l’univers hi ha forats negres,
que de les clares sines d’Afrodita brollà la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immensurables,
que els huracans castiguen els més pobres,
que òperes fan els músics,
que a les ciutats s’apaguen, s’encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes estelades,
que als pobles les campanes repiquen a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolat silenci,
que als estius és la mar d’un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha als jardins centaures ni a les ones sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l’esporuguit antílop,
que al celler el most fermenta,
que al trull reposa l’oli,
que les llavors germinen,
que plou i que fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s’espillen en indolents meandres,
que en l’ombria dels parcs es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l’aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyents com estilets,
que els diccionaris són sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i mots alats,
que els tàbecs mortifiquen ases i muls domèstics,
que esclata al mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s’emparellà amb un cigne,
que al cinema la sang és sols pintura (no pas a Euskadi, a Còrsega o a l’Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d’ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d’aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),
que la borsa baixava trenta punts,
que érem feliços, càndids, blancs, com lliris,
que cada dia combregàvem amb rodes de molí,
que llegíem novel·les en idiomes propers, prou accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis, papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan suggerent com rosa damascena,
que el sol sortia per a tots —mentida!—,
que el gel brillava a les llambordes i als vidres entelats de les finestres,
que les velles —com files de formigues— anaven al rosari,
que el vol ras dels vencells augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que el llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l’Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva flama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que vam estiuejar —amb els pares— en balnearis blancs, correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com Tadzio),
que era la mort que molt m’immuta,
que, en canvi, el diví Wagner no m’immuta,
que el diví Milton no m’immuta,
que el diví Goethe no m’immuta,
que sí que m’estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d’aquelles noies —tan tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera,
que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)
que, amb cert escepticisme, llegeixo les notícies dels periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena que puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixen cossos marcits, fantasmes i penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d’amor i de luxúria,
que els somnis s’esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d’aroma perfumada,
que res no surt de res,
que la lluna és la pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic,
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l’os humà que la fusta del roure,
que ahir l’ós bru campava al Pirineu,
que l’Os —química bàsica— és el símbol de l’osmi,
que l’Ǒs —circumflex invertit— és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle es plaent, una postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són noms mítics de ciutats oblidades,
que Palmira i que Petra són columnes i pòrtics de temples ensorrats,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols el desert, l’últim límit de l’home,
que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
Advertisements

Setembre 26, 2008 - Posted by | Escritores | ,

2 comentaris »

  1. gràcies per col.laborar

    Comentari per Jesús M. Tibau | Setembre 26, 2008 | Resposta

  2. […] de la bajoqueta, Alego, El bloc de Carme, Roquet, Prendre la paraula, Àngel Canet Català, Remote viewers, La maleta sarda, De Roquetes vinc… a Tortosa baixo, […]

    Retroping per el basar de les espècies | Setembre 27, 2008 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: