Remote Viewers

paranoias en general

Festa PDE

Anuncis

Setembre 16, 2010 Posted by | Noticias | , , , | Deixa un comentari

Ebrebloc 2009

Ja hi tornem a ser… el 6 i el 7 de febrer… us mantindré informats.

ebre-bloc

gener 22, 2009 Posted by | Noticias | , , | Deixa un comentari

III Jornades Lletres ebrenques, 6, 7 i 8 de novembre a Amposta

Des de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó ens varem marcar ja fa tres anys, el repte de crear un fòrum de debat i reflexió entre tots aquells que representen el món del llibre i la literatura.
Per aquest motiu, apostem per donar suport a tots aquest homes i dones del territori que tenen moltes coses que expressar, vivències per compartir i sentiments per exportar mitjançant les paraules.

Amb aquestes III Jornades de la Literatura Ebrenca, volem retre’ls homenatge i encoratjar-los per a que continuen amb la seva valuosa tasca de difusió cultural de les nostres terres.

Dijous 6

20:00 Presentació del les Bases del Concurs de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta 2008.
20:30 Contes per a adults, “Mercè Rodoreda: Senyores i minyones”.
Sessió de narració i interpretació de contes a càrrec de la companyia
l’Espina de la Sardina. A través dels personatges l’autora va saber confegir grans històries plenes d’amors i odis, i amb la presència d’un element moltes vegades obviat en referir-se a Rodoreda: l´humor.

Divendres 7

19:00 Inauguració oficial de les Jornades, a càrrec de Xavier Vega, Director Territorial de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Pere
Panisello, Vicepresident de la Diputació de Tarragona, Manel Ferré Alcalde d’Amposta, Mar Panisello, Regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Amposta i Joana Serret, Bibliotecària Responsable de l’Àrea
d’Adults de la Biblioteca Comarcal Sebastià JuanArbó d’Amposta.
19:30 Xerrada a càrrec de Carme Arnau, Llicenciada en Filosofia i Lletres, i Doctora en Filologia Catalana, sobre l’obra “Jardí vora el mar: la novel·la de represa”, de Mercè Rodoreda.
Tot seguit s’oferirà un petit refrigeri.

22:30 “De viva veu”, recital de versos ebrencs a càrrec de poetes del territori, acompanyats del “Quartet de C l a r i n e t s ” de l a Unió Filharmònica d’Amposta, a la terrassa del Pub Oquio, (Plaça de
Santa Susanna). Comptarem amb la participació d’Albert Guiu, Rafel Haro, Emigdi Subirats, Rafel Duran, Cristòfol Pons, Ramon Àngel Garcia, Mari Chordà, Javier Caballero, Miquel Accensi, i d’altres…

Dissabte 8
10:30 Col·loqui entre els membres dels Clubs de Lectura de les Terres de l’Ebre , amb autors locals. Participaran el Clubs de Lectura de Deltebre, Ulldecona, La Ràpita, Tortosa iAmposta.
11:30 Pausa cafè.
12:00 Signatura de llibres a càrrec d’autors ebrencs.

12:30 Taula rodona “La dona en la literatura. Una mirada singular” , coordinada per Vanessa Adell, periodista, amb la participació de Francesca Aliern, Teresa Bertran, Mari Chordà, Mª Josep Margalef,
Cinta Mulet, Sílvia Favà i d’altres…
17:00 Taula rodona “Literatura ebrenca: esclat o normalitat?”, coordinada per Josep Igual, amb la participació de Xavier Garcia, Albert Guiu, Tomàs Camacho,Andreu Carranza, Jesús Tibau, Àlex Ferrer, Josep M. Olivé, Josepa Vilurbina i Emigdi Subirats.
19:00 Espectacle poètic-musical “Lletres d’Aigua”, a càrrec del cantautor Jesús Fusté. Unviatge imaginari a través d’un riu (l’Ebre) agafant les diferents sensibilitats dels diversos poetes que al llarg del temps han escrit en aquestes terres i maridant música i poesia.

Novembre 3, 2008 Posted by | Noticias | , , | Deixa un comentari

“El paisatge ebrenc en la creació literària”

Fa uns mesos vaig penjar al blog “El tren dels somnis” en diferents trossos. Aprofito avui per penjar-lo íntegre. El podeu trobar a el llibre El riu que parla, d’Aeditors. És un relat al que li tinc molta estima, i que espero ben aviat poder llegir… ja us informaré més endavant… per avui ja n’hi ha prou.

Barques al riu Ebre extraient restes del Pont de la Cinta de Tortosa-Arxiu Històric Comarcal Terres de l’Ebre

El tren dels somnis

El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il•limitat… de riberes tendres i perfums suaus.

Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.

Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil•lenària, sabia millor que ell que així era… on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc… com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones…

El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran… també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat… i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats…

S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa… I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci… la calma del respirar tranquil de la vida… i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure.

El pont del ferrocarril, com un guerrer de ferros encreuats, unia les dues ribes, Ferreries i Tortosa, amb posat pensarós. Des que havien fet la nova estació a l’Aldea tot el trànsit ferroviari havia oblidat aquells paratges, els canyissars i els boscos de ribera… i el pont reposava com un vell vestigi, com un jubilat esgotat després de tants anys de servei… ja no veia els trens que, abans, cada punt creuaven l’Ebre pels seus braços, sacsejant Tortosa en el seu viatge agosarat cap a València. I l’home, mirant-lo, va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena, i li va semblar veure el seu fill corrent pel pont, cap a Ferreries, perquè s’havia escapat amb els seus amics de l’escola i marxaven a jugar a la Casota. Quan aquelles criatures eren al bell mig es va sentir un rondineig que s’apropava, i les vies començaren a tremolar, com si s’hagués d’enfonsar el pont d’un moment a l’altre i perdre’s en les aigües d’un riu encabritat. Els xiquets no arribarien a l’altra vora, i el tren xisclava sense descans veient que aquells bordegassos no s’apartaven del seu camí i el maquinista va prémer els frens i les rodes cridaren amb aquell soroll estrident tan característic… i el temps s’aturà, com si cada segon fos una vida, com si cada batec fos una eternitat. Els xiquets, paralitzats pel terror, es miraven, talment fossen estàtues de sal que han mirat en la direcció equivocada, sense saber què fer. Havien de saltar al riu o aquell monstre metàl•lic se’ls cruspiria… Havien de saltar, havien… i així ho van fer… L’home va parpellejar, i els records van desaparèixer com la boira, van córrer a amagar-se al racó oblidat del cervell on fins aleshores havien dormitat. Quin ensurt li havia donat el seu fill aquell dia! Encara ara, quan hi pensava, notava els músculs entumits i el cor en un galop interminable bategant-li dins el cap.

Ara passava per davant del Parc on els arbres ballaven acompassats la melodia de la tramuntana. Un ball harmoniós, de ritme serè, que convidava a seure, a reposar sense presses, a gaudir de la tarda… com els coloms aquells que caminaven per sobre la grava amb el seu posat elegant, quasi aristocràtic, posat de ric hereu de fortuna fàcil. Les fulles ocres dels plataners morien des de les branques, buscant un terra cobert de tardor, cobert d’aquella tristesa, d’aquella nostàlgia que ens porta a l’hivern.

S’assegué amb dificultat en un banc i deixà el gaiato recolzat contra un arbre. El cabell, llarg fins l’espatlla, voleiava lliure: fils de seda, blancs, que recordaven rostres de molts anys enrere, que sentien encara el respirar d’altres temps. Es va col•locar bé la boina amb mans fermes cobertes història, marcades per aquells solcs que solament el temps por llaurar a la terra més dura. L’home, d’uns vuitanta anys, va llambregar el seu voltant amb uns ulls blaus com la mar, com la Mediterrània que tan estimava. I la va veure… a l’entrada del Parc, un dels seus amors dormia, aletargada pel temps, una mica també per l’oblit… la locomotora del Carrilet, del seu tren, de la seua vida i del seu passat… esperava allí, quieta com un àngel cansat, com un guerrer abatut… rastre d’una història remota, llunyana… i a la vegada tan propera. Uns xiquets, menuts i riallers, corrien pel jardí cap allí on l’ancià dirigia la mirada, obrint-se pas entre rosers, lliris i margarides.

-Quina màquina de tren més bonica! -cridaven, i hi pujaven amb una alegria immensa.

El seu pare, un home pèl roig d’uns trenta anys, prim fins a l’exageració, els vigilava i els deia que paressen compte, no fos cas que caiguessen…

-I què fa la màquina esta aquí, papa? I per què està parada aquí tan sola…? pobra… -li preguntaven amb aquell interès que solament mostren els nens-.
-No ho sé, fills meus…- responia en Josep, el seu pare, sense saber molt bé què dir, que contestar, i també reia-. Ara li preguntarem al iaio! -i amb estes paraules va encaminar-se cap a l’home de cabell blanc que esperava assegut al banc.

-Veniu ara mateix a donar-li un petó al iaio! -cridà en Josep, i l’ancià va aixecar-se, amb els ulls plens d’il•lusió al veure aquelles personetes tendres, fràgils… al veure els seus petits tresors,coberts de vida, d’esperança, d’il•lusió.

I va ser aleshores, mentre l’home mirava amb ulls coberts de llàgrimes la màquina del tren i els seus néts, quan una deu de records li va omplir la ment, com si en algun racó del seu pensament haguessen obert les portes de l’enyorança. Com si aquella locomotora hagués tret les emocions, la història, les vides de tantes persones que ja no hi eren, que havien mort, del fons del seu cor…

Recordava perfectament aquells dies, com si en lloc de setanta anys solament n’haguessen passat un parell, o tant sols unes hores… Recordava l’olor diferent que feien els carrers, de terra humida, de pols a vegades… les fresses úniques que s’escampaven per la vil•la en aquell temps de postguerra. El seu pare, un home altíssim i corpulent, de pell fosca com l’hulla i rostre malmès pel treball al camp, el portava de la mà, i el mirava darrere aquella gorra que no es llevava quasi mai… per a anar a missa algun dia solament! I perquè la seua dona el maldava!! El mirava amb una preocupació mal dissimulada, amb un xic de tristesa que no arribaria a comprendre fins molt temps després. Hi havia molta gent aquell dia, un guirigall enorme que s’escolava per cada racó de la ciutat! “Lo Carrilet” els esperava pacient… esperava el moment de començar a córrer cap a les terres salades del Delta. Del seu fumeral esprimatxat i pintat de roig sortia un reguerol esfilagarsat de fum, com si fos l’alè calmat de la locomotora, com si fos el seu respirar… Va xiular dues vegades i el revisor va donar quatre crits a la gent perquè s’afanyessen a pujar.

-Vinga, vinga!! Que marxem!! -cridà amagat darrere aquell bigoti espès i canós. I el Carrilet seguia xiulant incansable.

Hi pujaren. Ara, des de l’atalaia increïble que li donava la vellesa, encara veia perfectament els pagesos de la Cava, o d’Amposta, que havien pujat a comprar roba, sabates… i que agafaven el tren a aquelles hores per a tornar a casa, com també ho feien ells. Unes dones velles, de cara solcada d’arrugues, vestides amb faldilles negres i davantal, pujaven al vagó amb una caixa de gallines que, esvalotades, no paraven de fer soroll i moure les ales, omplint-ho tot de plomes. La senyora més vella es passava la mà pel pèl acuradament recollit en una monya plena de “saragatona” i es mirava la companya, i parlaven fluixet, com si s’estiguessen explicant algun secret. Un home jove, carregat de llibres, hi entrava amb la bicicleta i intentava trobar lloc entre tot aquell caos mentre saludava als parroquians allí reunits.

I van començar el viatge, el recorregut de tantes i tantes jornades. Deixaren Tortosa en la distància dels quilòmetres, abandonant-la a través d’aquell camí resguardat de plataners que els menava lluny. El Carrilet xiulava i la gent, al veure’l, es parava un moment a observar-lo, embaladits pel seu encant. Una columna immensa de fum s’estirava valenta per damunt d’aquella bala, d’aquell vehicle que resseguia la via amb un txut-txut del seu motor de vapor. El maquinista treia el cap, emmascarat de carbó, i tornava a tocar el xiulet.

Aquell tren de la seua infància, de respirar vaporós i caminar de carbó… volava lentament sobre els rails, com si no els toqués, com si levités… Passaven per Camp-redó, ara per Amposta… i ja arribaven a la Cava. Fugia com una serp marronosa entre els camps sembrats d’arròs, d’eucaliptus de fragàncies delicades, sembrats de pagesos de camals arromangats i mocador al cap, i d’esplugabous blanquíssims i de bec afilat…

Els colors de la terra, dels conreus, del firmament… s’unien en un llenç espectacular… formaven una escena de tonalitats precioses, pintades per un pintor privilegiat. Van baixar a la Cava, ja havien arribat a casa!

A l’endemà, com tants altres matins, el seu pare es preparà per a anar a treballar. Li va donar un petó a ell, i també a la mare que encara estava mig adormida, i els va dir que marxava. No va tornar… Ell, un nen que s’havia quedat mig orfe, i la mare, cada dia, quan la nit començava a trencar el cel amb el seu mantell d’estrelles, caminaven els dos quilòmetres d’espigues d’or que els separaven de l’estació i esperaven a l’andana. Esperaven hores senceres, com si haguessen perdut la noció del temps, com si no importessen les voltes, les curses boges que feien les sagetes del rellotge, com si haguessen perdut l’enteniment. Quan veien el tren que venia, l’esperança els creixia dins del pit, se’ls escampava per tot el cos, com si fos un formigueig, una rampa que els tornava un bri de vida, com si fos una rosa que els brotava ben endins. Tal vegada avui sí que vindria el pare!! Però quan els últims viatgers baixaven dels vagons, i no el veien enlloc, el desconsol omplia els seus cors, i la mare, plorava internament i la cara explicava, a qui volia escoltar, que se li havia esquerdat la vida.

El seu pare va tornar, al cap de molts anys, tants, que ja n’havia perdut el compte! Va venir molt més prim, més vell i molt més malalt. Va aparèixer un dia ennuvolat, plujós, d’un setembre… quan el ritual de l’estació ja s’havia fet una costum mecànica i quasi desesperada que solament repetia la mare. Ell, el nen que havia deixat enrere amb un nus a l’ànima, havia tingut temps de moltes coses, fins i tot de casar-se. Va tornar després d’haver fugit pels camps d’oliveres, després d’haver agafat un tren a Barcelona. Va tornar després d’algunes cartes, curtes i escasses, carregades de tristesa i desesperació. Va tornar després d’un llarg exili, després d’haver estat en un camp de refugiats, per França, qui sap per on!!

Els records es van esfumar, com si fossen tela de somni que es desfà amb l’alba, i va despertar a la realitat. Els seus néts l’abraçaven contents de veure’l després d’una setmana.

-Anem, iaio! Anem a la màquina del Carrilet i ens expliques aquelles històries de coses d’abans… -deia el Jaume, el més gran, pel forat que deixaven veure aquelles dents de llet que li queien dia sí dia també.
-Sí, sí!! I després anirem a l’estació! A veure els trens d’ara, els que funcionen, eh? -deia en Manel, el més petit.

I l’home, com tants altres dies, els va acompanyar a la locomotora del Carrilet… d’aquell Carrilet que li havia llevat un pedaç de vida, i que, anys després, li havia tornat… del Carrilet amic que havia omplert uns cinquanta anys amb la seua màgia, que havia quedat a la memòria de tots el que el van conèixer com un company entranyable… del Carrilet que havia corregut entre els camps, entre els horts de la ribera de les Terres de l’Ebre, escampant l’esperança d’un futur millor… del Carrilet efímer que havia nascut un 1921 i havia mort el trenta u de desembre del 1967 amb els compassos d’una banda de música, una mica desafinada, i alguna que altra llàgrima.

Una mica més tard, quan els nens es van cansar de fer preguntes sobre aquella locomotora, van refer el camí cap a l’estació actual, tots junts, trencant la minsa claror amb que els fanals il•luminaven els carrers . I l’home, que portava de les mans a aquells dimoniets entremaliats que no paraven de moure’s ni un segon, es va sentir alegre, il•lusionat… de pensar que els trens també tindrien un lloc especial a la vida d’aquells xiquets, com l’havien tingut a la seua. Recordarien les històries del seu iaio i del seu estimat Carrilet? Segur que sí!

En Manel corria per l’andana, esverat! I quan va veure el Catalunya Express que esperava amb les llums obertes se li va il•luminar la cara. Els últims passatgers, carregats de maletes, corrien per pujar-hi, travessaven veloçment el pas subterrani per agafar-lo abans que marxés. Era l’últim, el darrer viatge de la tarda. L’home vell va asseure’s en un banc i el seu fill també ho va fer. Estava segur que d’aquí molts anys, quan ell ja no hi fos, i aquelles criatures fossen homes fets i drets, guardarien en la memòria les imatges d’aquells trens elèctrics, amb portes automàtiques, amb aire condicionat… que a ell no li deien res… que les evocarien amb la mateixa enyorança i amb el mateix amor amb el que ell evocava el seu Carrilet, perquè, amb el pas dels anys, aquells cucs elèctrics formarien part de la seua infantesa, d’un passat que sempre s’estima amb més emoció.

Jordi Andreu

Octubre 19, 2008 Posted by | Llibres | , , , , , , | 1 comentari

Trobada a Vallderoures

La 3a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya ha estat de nou un èxit.

En aquesta ocasió, a part de tenir una excusa per trobar-nos molts amics de les lletres, s’ha presentat un nou recull de narracions amb el tema comú “El paisatge ebrenc en la creació artística”, llibre que porta el nom de El riu que parla. Apadrinat per Serret llibres i Aeditors, una trentena d’autors han incorporat un bocinet de la seua obra per parlar d’un paisatge que ens uneix.

Donar de nou les gràcies per la invitació a l’acte d’avui, i felicitar als promotors d’aquesta iniciativa: l’Associació cultural del Matarranya, a Serret llibres , a l’ACHA i a l’ajuntament de Fuentespalda

Agost 10, 2008 Posted by | Noticias | , | Deixa un comentari

“El paisatge ebrenc en la creació literària”

I finalment, el darrer fragment:

Títol: “El tren dels somnis (III)”

El seu pare va tornar, al cap de molts anys, tants, que ja n’havia perdut el compte! Va venir molt més prim, més vell i molt més malalt. Va aparèixer un dia ennuvolat, plujós, d’un setembre… quan el ritual de l’estació ja s’havia fet una costum mecànica i quasi desesperada que solament repetia la mare. Ell, el nen que havia deixat enrere amb un nus a l’ànima, havia tingut temps de moltes coses, fins i tot de casar-se. Va tornar després d’haver fugit pels camps d’oliveres, després d’haver agafat un tren a Barcelona. Va tornar després d’algunes cartes, curtes i escasses, carregades de tristesa i desesperació. Va tornar després d’un llarg exili, després d’haver estat en un camp de refugiats, per França, qui sap per on!!

Els records es van esfumar, com si fossen tela de somni que es desfà amb l’alba, i va despertar a la realitat. Els seus néts l’abraçaven contents de veure’l després d’una setmana.

-Anem, iaio! Anem a la màquina del Carrilet i ens expliques aquelles històries de coses d’abans… -deia el Jaume, el més gran, pel forat que deixaven veure aquelles dents de llet que li queien dia sí dia també.

-Sí, sí!! I després anirem a l’estació! A veure els trens d’ara, els que funcionen, eh? -deia en Manel, el més petit.

I l’home, com tants altres dies, els va acompanyar a la locomotora del Carrilet… d’aquell Carrilet que li havia llevat un pedaç de vida, i que, anys després, li havia tornat… del Carrilet amic que havia omplert uns cinquanta anys amb la seua màgia, que havia quedat a la memòria de tots el que el van conèixer com un company entranyable… del Carrilet que havia corregut entre els camps, entre els horts de la ribera de les Terres de l’Ebre, escampant l’esperança d’un futur millor… del Carrilet efímer que havia nascut un 1921 i havia mort el trenta u de desembre del 1967 amb els compassos d’una banda de música, una mica desafinada, i alguna que altra llàgrima.

Una mica més tard, quan els nens es van cansar de fer preguntes sobre aquella locomotora, van refer el camí cap a l’estació actual, tots junts, trencant la minsa claror amb que els fanals il·luminaven els carrers . I l’home, que portava de les mans a aquells dimoniets entremaliats que no paraven de moure’s ni un segon, es va sentir alegre, il·lusionat… de pensar que els trens també tindrien un lloc especial a la vida d’aquells xiquets, com l’havien tingut a la seua. Recordarien les històries del seu iaio i del seu estimat Carrilet? Segur que sí!

En Manel corria per l’andana, esverat! I quan va veure el Catalunya Express que esperava amb les llums obertes se li va il·luminar la cara. Els últims passatgers, carregats de maletes, corrien per pujar-hi, travessaven veloçment el pas subterrani per agafar-lo abans que marxés. Era l’últim, el darrer viatge de la tarda. L’home vell va asseure’s en un banc i el seu fill també ho va fer. Estava segur que d’aquí molts anys, quan ell ja no hi fos, i aquelles criatures fossen homes fets i drets, guardarien en la memòria les imatges d’aquells trens elèctrics, amb portes automàtiques, amb aire condicionat… que a ell no li deien res… que les evocarien amb la mateixa enyorança i amb el mateix amor amb el que ell evocava el seu Carrilet, perquè, amb el pas dels anys, aquells cucs elèctrics formarien part de la seua infantesa, d’un passat que sempre s’estima amb més emoció.

Juliol 5, 2008 Posted by | Llibres | , | Deixa un comentari

   

%d bloggers like this: