Remote Viewers

paranoias en general

Fira Cid i Mulet

Aquest cap de setmana es celebrarà a Jesús la IV Fira literària Cid i Mulet. Us convido a anar-hi!

Clickant sobre les imatges teniu el programa oficial! El diumenge 18 d’Abril, a les 17.30h, presentaré la traducció al castellà de Pullback juntament amb molts altres autors que ens ensenyaran les novetats que tenen per a Sant Jordi.

Abril 16, 2010 Posted by | Noticias | , , , , , | Deixa un comentari

Hanami a les Terres de l’Ebre

2007hanami

Al Japó es celebra des de temps immemorials l’arribada de la primavera amb la festa del hanami (observació de flors de cirerer) que sol ser a finals de març. En aquesta celebració es fa referència a la curta durada de la vida, a la gratitud per estar vius, i es celebra amb famílies japoneses reunint-se sota els cirerers per llegir poesia, beure sake, té i fer un picnic. I què millor que impulsar una tradició com aquesta a les Terres de l’Ebre!  Aquesta ha estat la idea de Jordi Arrufat i Oriol Gracià.

LA PRIMERA JORNADA DE HANAMI DE LES TERRES DE L’EBRE es celebrarà el dia 29/03 a les 16.00h fins a les 17.30h a la vall d’en Baiges (Paüls). Les instruccions per arribar-hi, segons en Jordi són:

“S’hi arriba desviant-se per un caminet que surt a la dreta just abans d’arribar a Paüls senyalitzat com a “Vall de vinyes”. Està a 10 minuts en cotxe a partir de la bifurcació. L’hort es troba just al costat de dues roques enormes que es van desprendre de la muntanya del costat, no té pèrdua.”

Esperem que no tingui pèrdua! Es demana als interessats que participin assistint-hi, però també preparant un poema, musicat o no, o una cançó o fragment de narrativa sobre temes diversos com poden ser la floració dels cirerers, la arribada de la primavera, la bellesa de les Terres de l’Ebre, la cultura japonesa, o relacions entre Catalunya i Japó. S’invita als assistents a portar begudes i pastes per prendre mentre es gaudeix de l’entorn i de les presentacions, i alguna cosa per seure-hi!

Donar les gràcies a la Joana Celma Gavaldà (casa rural “La Remulla” de Paüls) que ens cedeix el seu hort de cirerers.

Us hi esperem!

Març 25, 2009 Posted by | Noticias | , , , , , , | Deixa un comentari

Joan Brossa

En Homenatge als deu anys de la mort de Brossa, i dins la iniciativa d‘Abloccedari.

pluja-de-brossa

Desembre 30, 2008 Posted by | Arte | , , , , | 2 comentaris

Premis Nobel

Avui s’entrega el premi Nobel de Literatura a

Jean-Marie Gustave Le Clézio

clezio_portrait_01_photo

Aquí hi podeu trobar un fragment de “Onitsha” llegit pel mateix autor, fragment que podeu trobar a continuació:

Excerpt from Onitsha

The Surabaya, an aging three-hundred-ton ship of the Holland Africa Line, had just left the dirty waters of the Gironde estuary, bound for the west coast of Africa, and Fintan looked at his mother as if it were for the first time. Perhaps he had never before realized how young she was, how close to him she was, like the sister he had never had. Not really beautiful, but so alive, so strong. It was late afternoon; the sun illuminated her dark gold-flecked hair, the outline of her profile, her high forehead which rounded sharply to meet her nose, the shape of her lips, her chin. There was a clear fuzz on her skin, like that of a fruit. He watched her; he loved her face.

When he turned ten, Fintan decided he would call his mother only by her nickname. Her name was Maria Luisa, but she was called Maou; Fintan, as a baby, could not pronounce her name, and so it had stuck. He had taken his mother by the hand, looked straight into her eyes, and decided: “From today on I shall call you Maou.” He looked so serious that she stood speechless for a moment, then she burst out laughing, a mad laughter that occasionally took hold of her, irresistibly. Fintan had laughed, too, and that had sealed their agreement.

Maou leaned against the wooden handrail and watched the ship’s wake, and Fintan watched her. It was late Sunday afternoon, 14 March 1948 – a date Fintan would never forget. The sky and sea were in­tensely blue, almost violet. The air was still, so the ship must have been moving at the speed of the wind. A few gulls hovered in heavy flight above the rear deck, approaching, then winging away from the mast where the flag with its triple stripes fluttered like an old dish towel. From time to time they dove to the side, calling out in strange harmony with the attendant drone of the propellers.

Fintan watched his mother, and listened with almost painful atten­tion to the sounds around him, to the gulls’ cries. He felt the waves sliding under the ship’s bow as they rose in a prolonged effort to lift the hull, as if taking a breath.

It was the first time. He looked at Maou’s face, the left side, as it gradually became a pure profile in the brilliance of the sky and the sun. Yes, he thought, this was it, this was the first time. And still he did not understand the tightness in his throat, this feeling which made his heart beat and filled his eyes with tears, because it was also the last time. They were going away, nothing would ever be as before. Beyond the white wake the ribbon of land was fading. The silt from the estuary had suddenly given way to the deep blue of the sea. The reed-spiked fingers of sand, where the fishermen’s huts looked like toys, and all the strange shapes on shore – towers, beacons, hoop nets, quarries, block­houses – all were lost to the movement of the sea, drowned in the tide.

/- – -/

Africa burns like a secret, like a fever. Geoffroy Allen cannot tear his eyes away, not even for a moment; he cannot dream another dream. It is the face sculpted with the marks of the itsi, the masked face of the Umundri. In the morning they wait on the quays of Onitsha, immobile, balancing on one leg, like scorched statues, Chuku’s envoys on earth.

It is for them that Geoffroy has remained in this town, despite the horror inspired in him by the offices of the United Africa, despite the Club, despite the Resident and his wife, their dogs who eat nothing but beef filet and sleep under mosquito nets. Despite the climate, despite the routine of the wharf. Despite separation from Maou, and the son born far away whom he did not watch grow up, for whom he is nothing but a stranger.

But they are there every day, on the quay, from dawn, waiting for who knows what, a pirogue to carry them upstream or bring them a mysterious message. Then they leave, they disappear, walking through the tall grass, to the east, on the road to Awgu and Owerri. Geoffroy tries to speak to them, a few words of Ibo, phrases in Yoruba, in pidgin, but they are always silent, not haughty, merely absent, disappearing rapidly in single file along the river, lost to view in the tall grass yellowed by drought. They are the Umundri, the Ndinze, the “ancestors,” the “initiated.” The people of Chuku, the Sun, circled by his halo as a father is circled by his children.

It is the itsi sign. That is what Geoffroy saw on the faces when he first arrived in Onitsha. The sign carved into the skin of the men’s faces, like writing upon stone. It is the sign which entered him, touched his heart, marked him, too, on his too white face, on his skin where from birth there has never been the mark of the burn. But now he feels this burn, this secret. Men and women of the Umundri people, in the streets of Onitsha; absurd shadows wandering in the alleyways of red dust, among the acacia groves, with their herds of goats and their dogs. Only some of them wear on their faces the sign of their ancestor Ndri, the sign of the sun.

Onitsha by J. M. G. Le Clézio, translated by Alison Anderson, is available wherever books are sold or from the University of Nebraska Press 800.755.1105 and on the web at nebraskapress.unl.edu.
Copyright © 1997 by the University of Nebraska Press.
Éditions Gallimard, Copyright © 1992.

Excerpt selected by Lars Rydquist, head librarian, Nobel Library of the Swedish Academy.

Desembre 10, 2008 Posted by | Noticias | , , , | Deixa un comentari

Els escriptors llegeixen al riu

Aquest proper divendres participo en un acte de lectura a Tortosa. Veure els noms dels meus companys d’acte, la veritat, impressiona. Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Andreu Carranza i Lluís Martín. Un honor ser-hi.

moz-screenshot-34

Novembre 25, 2008 Posted by | Escritores, Noticias | , , , | 3 comentaris

LCL a l’FNAC

Ahir per la tarda vam presentar de nou el llibre LCL a l’FNAC de la plaça catalunya. Més que una presentació formal va ser una gran oportunitat per trobar-nos les persones que d’una manera o una altra hem participat en aquesta antologia curiosa.

Uns breus parlaments de Toni Ibáñez, coordinador de la trobada, Sani Girona, Judit Ortiz, David Figueres, El veí de dalt, Vicent Sanz, van servir per obrir l’acte que va seguir amb un breu col·loqui sobre les problemàtiques i oportunitats que generen els blogs.

Podeu veure les fotos a Entrellum

Juliol 9, 2008 Posted by | Uncategorized | , | Deixa un comentari

64è joc literari

Com sempre un joc literari per a que gaudiu de la literatura. Al blog de J.M.Tibau

Juliol 9, 2008 Posted by | Noticias | , | 1 comentari

Presentació LCL

La catosfera literària segueix la roda de presentacions. El proper dia 8 de Juliol a les 19.30 h presentem el llibre a l’FNC triangle. Ens hi veiem!

Juny 29, 2008 Posted by | Noticias | , , , | Deixa un comentari

“El paisatge ebrenc en la creació literària”

Us deixo la segona part del relat que ja es va penjar fa uns dies:

Títol: “El tren dels somnis (II)”

-Veniu ara mateix a donar-li un petó al iaio! -cridà en Josep, i l’ancià va aixecar-se, amb els ulls plens d’il·lusió al veure aquelles personetes tendres, fràgils… al veure els seus petits tresors,coberts de vida, d’esperança, d’il·lusió.

I va ser aleshores, mentre l’home mirava amb ulls coberts de llàgrimes la màquina del tren i els seus néts, quan una deu de records li va omplir la ment, com si en algun racó del seu pensament haguessen obert les portes de l’enyorança. Com si aquella locomotora hagués tret les emocions, la història, les vides de tantes persones que ja no hi eren, que havien mort, del fons del seu cor…

Recordava perfectament aquells dies, com si en lloc de setanta anys solament n’haguessen passat un parell, o tant sols unes hores… Recordava l’olor diferent que feien els carrers, de terra humida, de pols a vegades… les fresses úniques que s’escampaven per la vil·la en aquell temps de postguerra. El seu pare, un home altíssim i corpulent, de pell fosca com l’hulla i rostre malmès pel treball al camp, el portava de la mà, i el mirava darrere aquella gorra que no es llevava quasi mai… per a anar a missa algun dia solament! I perquè la seua dona el maldava!! El mirava amb una preocupació mal dissimulada, amb un xic de tristesa que no arribaria a comprendre fins molt temps després. Hi havia molta gent aquell dia, un guirigall enorme que s’escolava per cada racó de la ciutat! “Lo Carrilet” els esperava pacient… esperava el moment de començar a córrer cap a les terres salades del Delta. Del seu fumeral esprimatxat i pintat de roig sortia un reguerol esfilagarsat de fum, com si fos l’alè calmat de la locomotora, com si fos el seu respirar… Va xiular dues vegades i el revisor va donar quatre crits a la gent perquè s’afanyessen a pujar.

-Vinga, vinga!! Que marxem!! -cridà amagat darrere aquell bigoti espès i canós. I el Carrilet seguia xiulant incansable.

Hi pujaren. Ara, des de l’atalaia increïble que li donava la vellesa, encara veia perfectament els pagesos de la Cava, o d’Amposta, que havien pujat a comprar roba, sabates… i que agafaven el tren a aquelles hores per a tornar a casa, com també ho feien ells. Unes dones velles, de cara solcada d’arrugues, vestides amb faldilles negres i davantal, pujaven al vagó amb una caixa de gallines que, esvalotades, no paraven de fer soroll i moure les ales, omplint-ho tot de plomes. La senyora més vella es passava la mà pel pèl acuradament recollit en una monya plena de “saragatona” i es mirava la companya, i parlaven fluixet, com si s’estiguessen explicant algun secret. Un home jove, carregat de llibres, hi entrava amb la bicicleta i intentava trobar lloc entre tot aquell caos mentre saludava als parroquians allí reunits.

I van començar el viatge, el recorregut de tantes i tantes jornades. Deixaren Tortosa en la distància dels quilòmetres, abandonant-la a través d’aquell camí resguardat de plataners que els menava lluny. El Carrilet xiulava i la gent, al veure’l, es parava un moment a observar-lo, embaladits pel seu encant. Una columna immensa de fum s’estirava valenta per damunt d’aquella bala, d’aquell vehicle que resseguia la via amb un txut-txut del seu motor de vapor. El maquinista treia el cap, emmascarat de carbó, i tornava a tocar el xiulet.

Aquell tren de la seua infància, de respirar vaporós i caminar de carbó… volava lentament sobre els rails, com si no els toqués, com si levités… Passaven per Camp-redó, ara per Amposta… i ja arribaven a la Cava. Fugia com una serp marronosa entre els camps sembrats d’arròs, d’eucaliptus de fragàncies delicades, sembrats de pagesos de camals arromangats i mocador al cap, i d’esplugabous blanquíssims i de bec afilat…

Els colors de la terra, dels conreus, del firmament… s’unien en un llenç espectacular… formaven una escena de tonalitats precioses, pintades per un pintor privilegiat. Van baixar a la Cava, ja havien arribat a casa!

A l’endemà, com tants altres matins, el seu pare es preparà per a anar a treballar. Li va donar un petó a ell, i també a la mare que encara estava mig adormida, i els va dir que marxava. No va tornar… Ell, un nen que s’havia quedat mig orfe, i la mare, cada dia, quan la nit començava a trencar el cel amb el seu mantell d’estrelles, caminaven els dos quilòmetres d’espigues d’or que els separaven de l’estació i esperaven a l’andana. Esperaven hores senceres, com si haguessen perdut la noció del temps, com si no importessen les voltes, les curses boges que feien les sagetes del rellotge, com si haguessen perdut l’enteniment. Quan veien el tren que venia, l’esperança els creixia dins del pit, se’ls escampava per tot el cos, com si fos un formigueig, una rampa que els tornava un bri de vida, com si fos una rosa que els brotava ben endins. Tal vegada avui sí que vindria el pare!! Però quan els últims viatgers baixaven dels vagons, i no el veien enlloc, el desconsol omplia els seus cors, i la mare, plorava internament i la cara explicava, a qui volia escoltar, que se li havia esquerdat la vida.

Juny 25, 2008 Posted by | Llibres | , , , | Deixa un comentari

“El paisatge Ebrenc en la creació literària”

S’està preparant un recull de contes, relats, i tot tipus d’elements literaris que tractin d’alguna manera del paisatge ebrenc. Es tracta de fer un recull que permeti, a través de petites narracions d’autors ebrencs, explicar què és casa nostra i què som. Totes aquelles persones interessades poden enviar, abans del 6 de Juliol, el text a la llibreria Serret o a info@aeditors.cat, especificant que el relat vol participar en aquesta iniciativa.

Desprès de pensar-hi una estona he decidit enviar aquest relat. Un relat que fa anys que vaig escriure i que ha voltat per alguns premis literaris, tot ho he de dir, sense cap èxit. Jo, personalment, li tinc molta estima, i tal vegada ara podrà ocupar aquell lloc que crec que es mereix. Com es prou llarg el presento en tres parts, aquesta és la primera:

Títol: “El tren dels somnis (I)”

El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il·limitat… de riberes tendres i perfums suaus.

Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.

Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil·lenària, sabia millor que ell que així era… on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc… com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones…

El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran… també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat… i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats…

S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa… I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci… la calma del respirar tranquil de la vida… i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure.

El pont del ferrocarril, com un guerrer de ferros encreuats, unia les dues ribes, Ferreries i Tortosa, amb posat pensarós. Des que havien fet la nova estació a l’Aldea tot el trànsit ferroviari havia oblidat aquells paratges, els canyissars i els boscos de ribera… i el pont reposava com un vell vestigi, com un jubilat esgotat després de tants anys de servei… ja no veia els trens que, abans, cada punt creuaven l’Ebre pels seus braços, sacsejant Tortosa en el seu viatge agosarat cap a València. I l’home, mirant-lo, va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena, i li va semblar veure el seu fill corrent pel pont, cap a Ferreries, perquè s’havia escapat amb els seus amics de l’escola i marxaven a jugar a la Casota. Quan aquelles criatures eren al bell mig es va sentir un rondineig que s’apropava, i les vies començaren a tremolar, com si s’hagués d’enfonsar el pont d’un moment a l’altre i perdre’s en les aigües d’un riu encabritat. Els xiquets no arribarien a l’altra vora, i el tren xisclava sense descans veient que aquells bordegassos no s’apartaven del seu camí i el maquinista va prémer els frens i les rodes cridaren amb aquell soroll estrident tan característic… i el temps s’aturà, com si cada segon fos una vida, com si cada batec fos una eternitat. Els xiquets, paralitzats pel terror, es miraven, talment fossen estàtues de sal que han mirat en la direcció equivocada, sense saber què fer. Havien de saltar al riu o aquell monstre metàl·lic se’ls cruspiria… Havien de saltar, havien… i així ho van fer… L’home va parpellejar, i els records van desaparèixer com la boira, van córrer a amagar-se al racó oblidat del cervell on fins aleshores havien dormitat. Quin ensurt li havia donat el seu fill aquell dia! Encara ara, quan hi pensava, notava els músculs entumits i el cor en un galop interminable bategant-li dins el cap.

Ara passava per davant del Parc on els arbres ballaven acompassats la melodia de la tramuntana. Un ball harmoniós, de ritme serè, que convidava a seure, a reposar sense presses, a gaudir de la tarda… com els coloms aquells que caminaven per sobre la grava amb el seu posat elegant, quasi aristocràtic, posat de ric hereu de fortuna fàcil. Les fulles ocres dels plataners morien des de les branques, buscant un terra cobert de tardor, cobert d’aquella tristesa, d’aquella nostàlgia que ens porta a l’hivern.

S’assegué amb dificultat en un banc i deixà el gaiato recolzat contra un arbre. El cabell, llarg fins l’espatlla, voleiava lliure: fils de seda, blancs, que recordaven rostres de molts anys enrere, que sentien encara el respirar d’altres temps. Es va col·locar bé la boina amb mans fermes cobertes història, marcades per aquells solcs que solament el temps por llaurar a la terra més dura. L’home, d’uns vuitanta anys, va llambregar el seu voltant amb uns ulls blaus com la mar, com la Mediterrània que tan estimava. I la va veure… a l’entrada del Parc, un dels seus amors dormia, aletargada pel temps, una mica també per l’oblit… la locomotora del Carrilet, del seu tren, de la seua vida i del seu passat… esperava allí, quieta com un àngel cansat, com un guerrer abatut… rastre d’una història remota, llunyana… i a la vegada tan propera. Uns xiquets, menuts i riallers, corrien pel jardí cap allí on l’ancià dirigia la mirada, obrint-se pas entre rosers, lliris i margarides.

-Quina màquina de tren més bonica! -cridaven, i hi pujaven amb una alegria immensa.

El seu pare, un home pèl roig d’uns trenta anys, prim fins a l’exageració, els vigilava i els deia que paressen compte, no fos cas que caiguessen…

-I què fa la màquina esta aquí, papa? I per què està parada aquí tan sola…? pobra… -li preguntaven amb aquell interès que solament mostren els nens-.

-No ho sé, fills meus…- responia en Josep, el seu pare, sense saber molt bé què dir, que contestar, i també reia-. Ara li preguntarem al iaio! -i amb estes paraules va encaminar-se cap a l’home de cabell blanc que esperava assegut al banc.

Juny 19, 2008 Posted by | Llibres | , , , | 2 comentaris

%d bloggers like this: